Les passants

"Les passantes" és un poema d'Antoine Pol, poeta francès, musicat per Georges Brassens en primer lloc i després versionat en italià per Fabrizio de Andrè. Aquesta és la traducció al català que aBanda hem fet de "Les passantes" (escolteu-la aquí):

Les passants

Dedico aquesta poesia
a totes les dones que un home estima
en alguns moments secrets.
A aquella coneguda amb prou feines
que un destí diferent arrossega,
que no tornes a veure mai més.

A aquella que veus aparèixer
sols uns segons a la finestra,
que de pressa s’esvaeix.
I te’n deixa la silueta
tan esvelta, bufona i primeta
que tu en quedes corprès.

A la companya de viatge
que amb els ulls, el millor paisatge,
fa que et sembli més curt el camí.

Potser ets l’únic que pot ajudar-la,
però tanmateix la veus allunyar-se
sense haver-li tocat la mà.

A les que ja estan agafades
i que travessen males temporades
amb un home massa canviat.
T’han deixat, inútil bogeria,
veure el fons de la malenconia,
d’un futur desesperat.

Imatges agradables que has trobat,
esperances frustrades del passat,
caureu aviat en l’oblit.
Per poc que la felicitat retorni,
és molt estrany que te n’enrecordis,
dels episodis del camí.

Però si has malbaratat la teva vida
amb una mica d’enveja somies
alguna espurna de felicitat.
Els cors que no has gosat estimar,
els petons que has volgut ajornar,
els ulls mai retrobats.

Així, els vespres de lassitud,
mentre t’omples la solitud
dels fantasmes de l’ahir
i plores els llavis absents
de les passants que, entremig de la gent,
has estat incapaç de retenir.

Bobby

Fa temps, vaig saber que un grup d'estudiants de la FTI de l'Autònoma havien traduït de l'anglès al català Un dia a la meva vida, de Bobby Sands. Es tracta d'una autobiografia, escrita clandestinament en paper higiènic i paper de fumar amb un bolígraf amagat a dins del mateix cos de l'autor. El llibre va ser escrit mentre Sands complia condemna en una de les presons més temudes de Belfast per les dures condicions i les tortures a què se sotmetien els presos. Uns quants detinguts, acusats de col·laboració amb l'IRA, van dur a terme diverses protestes per a aconseguir l'estatus de pres polític. Per exemple, van rebutjar portar l'uniforme de pres, per la qual cosa anaven despullats o coberts amb mantes. Això va dur a la protesta bruta, que consistia a negar-se a rentar-se o tallar-se els cabells, a buidar els orinals fora de les cel·les, o a escampar els excrements per les parets.

El llibre és tota una enciclopèdia sobre la supervivència en condicions infrahumanes, sobre com els ideals i les conviccions d'un grup de joves aconsegueixen alleujar el fred, el maltractament, les tortures, la negació dels drets bàsics, etc. S'hi expliquen les estratègies per a fer córrer escrits entre els presos, per a compartir cigarrets clandestins o per a fer classes de llengua irlandesa d'una cel·la a l'altra.

L'any passat vaig tenir ocasió de visitar el barri de Falls Road, a Belfast, vinculat al moviment republicà d'Irlanda del Nord. És tan alta la concentració de republicans, que fins i tot ha estat reconegut com a Gaeltacht Quarter, és a dir, una zona on el gaèlic irlandès és àmpliament parlat i protegit. En aquest viatge, vaig poder fer una foto d'un dels murals probablement més coneguts del barri, justament el que representa Bobby Sands, amb la llegenda "la nostra venjança seran les rialles dels infants".

Escolteu Bobby, d'aBanda.